Viatgeenvers: Amphawa i Mae Klong. Buscant mercats

Quan penso en el sud-est asiàtic una de les imatges que em ve al cap és la dels mercats flotants. Camperols i pescadors vinguts d’arreu amb les seves canoes i els seus barrets de bambú, intercanviant les seves verdures, fruites i peixos, en un entorn bucòlic. De sobres sé que el que somio és una imatge de catàleg o una portada de Lonely Planet, a Tailàndia poca cosa queda ja, almenys a prop de Bangkok, d’aquella antiga forma de comerciar. La majoria de mercats flotants floten ara pel turisme. Però en alguna web vaig llegir que el mercat flotant d’Amphawa era un dels menys turístics a prop de Bangkok, i si més no si hi havia turisme era tailandès, cosa que podia ser curiós de veure. A sis quilòmetres d’Amphawa, al poble de Mae Klong, un tren passa pel mig del mercat, obligant a parar i desparar el gènere i els tendals cada vegada. Sembla ser que quan els van comunicar que una via del tren havia de passar exactament per sobre el mercat, no els va agradar gens la idea, i de casa no els tragueren, si el tren ha de passar que passi. A grans problemes, grans solucions.

Aquests dos mercats eren el meu objectiu abans de començar a enfilar cap al nord de Tailàndia. Era el moment de moure’s. Em vaig llevar molt animada i amb ganes, però semblava que el clima no estava d’acord amb mi. Plovia. Bastant. Però jo tenia un impuls d’energia tan gran que ni mandra em va fer sortir així. Vaig posar tots els impermeables, a la motxilla gran, a la petita i a mi, i vaig dirigir-me cap a Victory’s Monument, una macrorotonda, amb cotxes a baix i tren a dalt, on en algun punt hi havia una furgoneta que suposadament anava a Amphawa. Un cop a la rotonda, no hi havia manera de creuar els carrers. Aquí ningú para per deixar passar els vianants. Mai. Ho trobo molt curiós essent un lloc on la gent és tan suposadament amable, en fi!

Victory's Monument

En altres carrers t’esperes una mica i travesses ràpid entre cotxe, tuk-tuk, moto i més motos, però en aquesta rotonda el tràfic era tal que era impossible, la qual cosa obligava a pujar als túnels de l’skytrain. Vaig pujar i baixar sis o set vegades abans no vaig trobar la furgoneta que tocava, amb tot el pes i la pluja, però m’era igual, estava tan animada que fins i tot em vaig parar a fer fotos.

Un cop dins la furgoneta, vam haver de fer un trencaclosques per cabre-hi tots els que hi anàvem, més maletes, sacs d’arròs i paquets varis, tot moll. La dona que seia al meu costat gairebé em va haver de passar per sobre per poder seure. Amb tota la naturalitat es va descalçar, va posar un peu sobre la motxilla, una mà sobre la meva espatlla, el peu a un seient. Era molt simpàtica i vam intentar parlar una mica, però l’únic que vam aconseguir entendre és que jo anava a Amphawa i ella no. Ella reia.

Que Buda ens protegeixi

Durant el trajecte vam anar descarregant tots els passatgers, fins que només quedàvem la dona del meu costat i jo. Vam arribar a un poble i ella i el conductor em van fer senyals que baixés. Jo els preguntava si era Amphawa i feien que no amb el cap i després em senyalaven uns songthaews.

Songthaews i aigua

Vaig intentar que em diguessin a quin poble estava, però no hi va haver manera. Baixo de la furgoneta en un carrer inundat amb un pam i mig d’aigua, sabates completament molles (lliçó: si plou és millor anar amb sandàlies). Ni idea d’on em trobo. Em vaig passejar una mica pel carrer inundat i vaig entrar a un banc per demanar. El poble on em trobava era Mae Klong! I el mercat estava allà a tocar, hi vaig anar però els passadissos eren tan estrets que era difícil moure’s allà dins amb les motxilles i el tren no passava fins al cap de dues hores. Vaig decidir que era millor buscar allotjament primer, però jo volia dormir a Amphawa, per llevar-me al costat dels canals. Els songthaews que m’havien senyalat abans hi anaven. Puges i quan està ple arrenquen, si no t’esperes dins el temps que faci falta. Però de seguida vam marxar. Els songthaews m’agraden molt, però si plou et mulles molt. Ja amb la mullena fins als genolls vaig arribar a Amphawa. Tots els cartells en tailandès, amb un alfabet del qual no reconec res. Totes les cases són de fusta, una al costat de l’altra, tot porticons. No sé el que són pensions o no. Tot plegat una dona gran amb una bici minúscula, d’aquestes de ciutat, i un paraigües en una mà, se’m posa al costat. “What are you looking?” Em va dir que ella tenia habitacions i la vaig seguir. La casa, casa seva, de fusta i al costat del canal, em va agradar. Però el preu no. Vaig regatejar una mica però volia veure si podia trobar alguna cosa més econòmica. Com que altre cop no reconeixia els cartells que hi havia a les cases, i tot semblava tancat i barrat, li vaig demanar a una noia d’un bar si sabia alguna pensió o alberg per aquells carrers. Molt amablement em va acompanyar a diversos llocs, tots eren caríssims. Es notava que era un lloc per a la classe benestant tailandesa. Parlo d’habitacions dobles molt boniques i còmodes, amb lavabo i dutxa privats per quinze euros, us pot semblar barat, però aquest és gairebé el meu pressupost per tot un dia. Per poder entrar a les cases m’havia de descalçar, cosa complexa quan vas amb motxilla davant i darrera i peus i mitjons molls. En una de les pensions que vam anar, hi havia la planta baixa inundada. Em vaig treure les sabates per enèsima vegada. A sota l’aigua hi havia rajoles. Vaig relliscar i vaig caure de cul, amb tot el carregament. La caiguda va fer la seva impressió, vistes les cares dels que em van veure, però no em vaig fer gens de mal. Ara sí completament molla, de dalt a baix. Vaig decidir que me’n tornava a la primera pensió. Ara ja en tenia prou d’aigua. Vaig aconseguir reduir el preu una mica més, potser feia pena tan molla. I ja un cop dins l’habitacioneta, amb futón a terra, la sensació era de triomf. Tots els obstacles i incomoditats que una altra hora m’haurien desanimat o posat nerviosa, em van semblar fins i tot divertits. Estava positiva a més no poder. Em sentia imparable, no sé si va ser l’esmorzar o què va ser però tan de bo sempre m’agafés la vida així.

Amphawa va resultar ser més turístic del que em pensava, però només dissabtes i diumenges. El divendres que vaig arribar era un poble mort. Tot estava tancat. Ningú a les cases, ningú als canals. Després d’instal·lar-me vaig intentar dinar alguna cosa. Vaig tirar canal amunt un bon tros i de lluny vaig veure una barqueta amb gent menjant a la vora. Vaig dinar unes gambes amb fideus.

Fent-me el dinar

El dinar

Es veu que era recepta xina i em van donar pals per menjar-m’ho, que no sé fer servir. Unes noies taiwaneses molt simpàtiques me’n van ensenyar. Vam passar una bona estona rient i menjant gambes acabades de pescar. Al final em van portar una forquilla, però jo crec que me n’hagués sortit!

Amb les taiwaneses en un moment que va pujar el nivell de l'aigua

Quan vaig tornar a la casa on estava allotjada, vaig conèixer la iaia de la família. Eren una mare i dues filles. La veritat és que em vaig sentir com a casa amb elles. Quan vaig arribar la iaia em va oferir un coco petit. La dona anava amb crosses i li costava moltíssim caminar, semblava que arrossegués els peus. Però quan es va preparar per obrir el coco va sortir de dins seu la dona valenta que havia sigut. Va deixar el bastó, va separar els peus per no perdre l’equilibri, va agafar el matxet i amb quatre cops ben donats va fer una obertura en forma de rombo, una palleta i a gaudir del que ara per ara és per mi una de les millors delícies que he provat a Tailàndia. Que s’apartin els plats tailandesos més elaborats on hi hagi un ma prow gaaw! No és el coco que conec, és un coco més dolç i collit prematurament, l’interior és tou i també és menja. No puc ser més feliç amb aquest coco a les mans, veient com plou.

La iaia

Aquella tarda i vespre vaig gaudir de la soledat que no havia trobat a Bangkok. Passejant pels canals buits, veient ploure, entretenint-me fent fotos, escrivint al diari personal. No hi havia gaire a fer, però va ser molt agradable.

El dia següent el poble era un altre completament diferent. Va arribar una riuada de gent i el poble va obrir les portes. Al canal principal totes les cases amb porticons es van convertir en botiguetes de souvenirs, roba, menjar... i restaurants. Els canals es van omplir de barques on cuinaven gambes i peix i els carrers plens de venedors ambulants. La majoria eren turistes asiàtics, molts tailandesos que venien de Bangkok per passar el cap de setmana. No sé d’on va sortir tanta gent. La veritat és que va ser molt divertit i curiós veure com es diverteixen. El mercat al final va resultar ser un gran restaurant flotant, però vist el preu de les gambes i lo bones que eren no em va semblar gens malament el canvi!

Karaoke. Una professional

Demanar-se la típica sopa picant sense picant és absurd

Les taiwaneses simpàtiques em van dir que als matins, molt d’hora, a l’alba, els monjos sortien a mendicar menjar. Segons m’explicaria un monjo més tard, el motiu d’això és no haver de preocupar-se pels diners ni per la supervivència i poder-se concentrar plenament en la seva tasca, que a dia d’avui, al cap d’un mes i mig de viatge encara em costa de comprendre quina és. Però entenc que efectivament pot ser més fàcil cultivar l’espiritualitat quan un no s’ha de preocupar per les coses mundanes, materials. Pels fidels, donar almoina als monjos és una manera de mostrar el seu respecte i la seva fe i fer mèrits per la vida futura (reencarnació).

El primer moment que vaig veure un vell monjo acostant-se amb barca va ser màgic. Era tan vell que ni podia remar, un noi jove ho feia per ell. La veritat és que el color de les seves robes és molt bonic, taques de color en el paisatge, i no me’ls esperava en barca! De mica en mica van arribar-ne d’altres, alguns caminant. Tots portaven penjant un recipient rodó per rebre les almoines. Després de l’almoina reciten una pregària.

Ara bé aquesta màgia es va acabar en veure l’actitud altiva d’alguns monjos. En acabar la pregària, alguns monjos abocaven el que tenien al recipient, molt bruscament, ho regiraven tot i feien com una selecció, algunes coses les descartaven i acabaven en algun racó de la barca o dels carrers. Als meus ulls em va semblar poc respectuós això, ja que ho feien davant mateix dels creients. Vaig veure que hi havia molts turistes lliurant almoines, en algunes pensions els les preparaven. I hi havia algunes paradetes per comprar-ne, un negoci més vaja.

Turistes

Vaig estar una estona fent fotos i observant la situació des d’un dels ponts que travessen els canals, gairebé amagada. Tot plegat un home tailandès em va fer senyals que havia de sortir d’allà, que un monjo hi havia de passar. I és clar jo sóc una dona. Estrany, perquè el pont era suficientment ample com per no haver-hi cap mena de contacte (no poden tocar les dones, bé ells ho diuen del revés, que les dones no podem tocar els monjos). Així és que la primera impressió dels monjos no va ser gaire bona. No em van semblar humils, paraula que sempre se’ls associa. Tenen molts privilegis i crec que això corromp una mica aquesta humilitat. A mesura que vaig anar recorrent Tailàndia em vaig trobar monjos de tota mena, i és que hi ha de tot, bo i dolent, a tot arreu i a cada casa. Però aquestes són altres històries que explicaré en el seu moment.

Al dia següent vaig anar al mercat de Mae Klong, per esperar la famosa arribada del tren.
Més enllà de la divertida anècdota del tren, el mercat em va encantar. Un lloc on observar la idiosincràsia d’un poble i on és molt fàcil parlar una mica, o intentar-ho amb la gent local. Petits detalls que m’omplen.