Bangkok: la Venècia d'Orient

Els dies que vaig passar a Bangkok els vaig gaudir moltíssim. Coneixent gent a l’alberg i anant aquí i allà. Provant els primers menjars i observant els primers rostres i paisatges, en aquest cas urbans. Com un nen amb sabates noves, recent viatge estrenat, em passejava jo per la ciutat.

Aquell primer matí vaig decidir anar al Gran Palau, antiga residència reial i on descansa el famós Buda maragda. No tinc intenció de visitar tots els monuments de la ciutat, més aviat tinc ganes d’observar la gent i la vida als diversos barris, veure què mengen, com es relacionen, on viuen, com es distreuen i de què treballen; palpar l’ambient, és el que més m’agrada de les grans ciutats i és la única manera al meu entendre d’emportar-me una imatge global i no endur-me simplement una postal de cada atracció turística. Això vol dir caminar i perdre’s una mica, sobretot pels mercats que tant m’agraden. Però intuïa una ciutat enorme i vaig pensar que seria un bon començament fer alguna cosa fàcil, i què més fàcil que anar al Gran Palau. Després un cop al centre històric ja trobaria temps per perdre'm. Com que les xines i la belga no tenien pla es van apuntar i totes quatre ens vam enfilar a l’skytrain. L’ambient que hi ha és bastant cosmopolita, com a qualsevol altra gran ciutat. Tots pendents dels seus mòbils i de les pantalles amb publicitat que hi ha dins el vagó (que quica la televisió tailandesa!). 

Dins l'skytrain

Nosaltres estem pendents del paisatge de ciment, que potser no se’n pot dir bonic, però altre cop m’impressiona. L’skytrain, però, no és l’únic que serpenteja ràpid per la ciutat, hi ha algú que li fa competència: el majestuós riu Chao Praya.

Riu Chao Praya

Hi ha una flota de ferris amb parades fixes que són una de les formes més agradables de moure’s per la ciutat i evitar el tràfic congestionat. Amb l’airet refrescant per la velocitat pots admirar els temples, puntes d’stupes (construccions en forma de con típiques del budisme) i gratacels que es veuen a la riba i més enllà; veure el tràfic de passatgers amunt i avall, per ells és un transport públic més; també és curiós la quantitat d’embarcacions diferents que solquen pel riu. És un riu ple de vida, almenys humana... 

Wat Arun a la riba

Sembla una carretera més de la ciutat, però en aquesta m’és igual l’estona que hi hagi de passar.

Un cop vam arribar al Gran Palau, vam considerar que l’entrada era molt cara i a més el Buda Maragda no es podia veure. No sé si tenia a veure amb algunes manifestacions que hi havia aquells dies per la ciutat per protestar contra un projecte de llei d'amnistia.

Gran Palau, vist des de fora

Vam decidir simplement passejar per la zona i vam entrar en un petit temple qualsevol. Hi havia diferents recintes: en un hi havia la imatge de buda amb diferents postures; en un altre hi havia uns recipients on hi abocaven un oli i encenien encens; en un petit pavelló resaven i feien ofrenes amb flors i, al final de tot, hi havia una dona vestida tradicional que cantava. Semblava un lament el que cantava, era molt trist i feia cara de patiment. Hi havia alguns tailandesos escoltant-la, però més aviat semblava que passaven l’estona allà. M’adono que m’he de documentar una mica sobre el budisme, ja que se m’escapen moltes coses.

Pregant

"Cantant"

A qualsevol carrer veus petits altars amb flors, fins i tot en alguna rotonda hi havia una escultura i un senyor posant-hi flors!

Com que estàvem a prop del guetto motxiller pseudohippy que és el carrer Khao San Road, vam decidir acostar-nos-hi per pura curiositat. Pel camí em va agradar trobar paradetes amb fruita fresca, pinxos de peix i altres menjars, i fins i tot un mercat sencer de loteria, tenen fe en altres coses a part de Buda!

Su comprant un pinxo de sípia

En un carrer hi havia un altre complex de temples, semblava que estaven celebrant alguna cosa important. Vam tafanejar per les reixes. Un home ens va fer senyals que entréssim i va ser una sort entrar-hi! Dins estava molt ple de gent, alguns menjant i bevent, asseguts a terra o a qualsevol cantonada, i molts d’altres feien cua per escoltar un discurs gravat, del qual nosaltres no enteníem res, però per a ells semblava molt important. Hi havia aigua fresca gratis per tothom i ens vam refrescar. De sobte el mateix home que ens havia convidat a entrar ens va tornar a fer senyals que el seguíssim. Nosaltres, desconfiades, no sabíem què fer. El vam seguir de lluny amb cautela, pels passadissos entre temples, i vam arribar darrera un temple on hi havia unes dones servint menjar. Ens volien convidar a dinar! I així és com vaig dinar un arròs amb bambú picant, bastant bo! Estàvem contentíssimes.

Dinant

La dona que ens va servir el menjar, molt amable, ens va explicar que celebraven un aniversari no sé si de naixement o mort d’un monjo. El discurs que s’anava repetint pels altaveus era una gravació antiga de les seves paraules. Hi havia una gran esplanada de cadires, i quan s’acabava el discurs els que estaven asseguts s’aixecaven i s’asseien els que havien fet cua, es veu que molts es tornaven a posar a la cua. Tothom estava molt feliç de ser allà, i de compartir la festa amb qualsevol que s’hi acostés. Per ells era un honor poder explicar a unes estrangeres la bona feina que havia fet aquell monjo, i que no vam acabar d’entendre en què havia consistit.

Finalment vam arribar a Khao San. Jo em preguntava com podia ser un sol carrer tan popular i per què hi van a espetegar la majoria de turistes que arriba a la ciutat. Resulta que és on hi ha els albergs i hotels més barats i jo, després d’haver-ho vist, m’alegro d’haver-me allotjat lluny d’allà, potser tardava més en arribar als llocs, però almenys el barri no era un circ sorollós per turistes. El lloc no era pas desagradable però jo no he vingut a Tailàndia a comprar roba, ni a beure cerveses ni a fer-me massatges ni carnets falsos, activitats punteres a Khao San. En qualsevol cas, és curiós observar els tipus de turistes que deambulen (i m’hi sumo) per aquests carrers. En cap altre lloc he vist pinxos d’escorpins!

Khao San Road

El millor del dia va ser sens dubte el passeig amb barca que vam fer per un dels canals del riu, el Khlong Bangkok Noi, a la zona de Thonburi. Vam llogar una barca de popa llarga amb el seu conductor, i durant una hora vam poder observar la vida als barris flotants. No me l’imaginava aquest món dins del bullici de Bangkok. Un barri tranquil. Els tailandesos, discrets, feinejant dins les seves cases, alguns pescant, alguns banyant-se.

Fins i tot se sentia cantar els ocells. Les cases bastant atrotinades i de fusta, pleníssimes de coses i, de tant en tant, boscos de nenúfars i palmeres.

El conductor, tímid i fred, potser fart de turistes però amable, conduïa molt lentament, com si no volgués destorbar el silenci. Silenci preuat enmig de la bogeria sorollosa que és Bangkok.

The driver

Després de caminar tot el dia va ser molt agradable, em semblava estar a un altre lloc. I ja tornant, amb l’última llum del capvespre em va agradar veure la ciutat il·luminada a la llunyania. Els daurats dels temples brillaven i era preciós.

El dia següent a l’alberg vaig conèixer una noia eslovaca, Evita. Ella estava a Bangkok per feina i totes dues volíem anar al barri xinès, així que hi vam anar juntes. Aquest cop vam agafar el metro, on vaig haver de passar per un arc detector i on està prohibit portar líquids i objectes punxants, com als avions! És un metro molt modern, millor que el de Barcelona! Pel camí l’Evita em va portar a un mercat de plantes i verdures.

Va ser increïble, quina exuberància vegetal i floral. Orquídies, plantes carnívores, pensaments, llavors, arbustos, arbres fins i tot! Quina quietud els venedors, darrera les seves plantes, gairebé amagats, veient passar la gent, fent alguna becaina, recol·locant les seves floretes.

Carnívora

Vam comprar algunes fruites. N’hi havia una de molt aspra, semblava que reaccionés amb la llengua. També hi havia mango, el millor que mai hagi tastat. I una mena de poma de color rosa, molt sucosa, boníssima! Em va agradar provar aquests nous sabors. I en els següents dies en vaig comprar en varies ocasions.

La parada de les fruites. T'ho tallen i tot

El barri xinès em va encantar. Les seves botiguetes amb tot d’ampolletes i productes estranys. Les seves flors per fer te. Els seus peixos, crancs i gambes i altres vinguts de l’aigua, cuinats de formes estranyes. Les seves carns macerades al sol. Els seus fanalets vermells per tot arreu. Es nota que són uns grans comerciants. No reconec la majoria de coses que venen, les botiguetes amb tot d’ampolletes no sé si són farmàcies o perfumeries o ingredients culinaris, però m’encantaria remenar-ho tot.

Ànec

Porc

Dins el barri hi ha un gran mercat cobert on hi ha roba, quincalles, joies de plàstic, teles, cosmètica, ulleres, rellotges. M’explica l’Evita que els comerciants de Khao San venen aquí a comprar el que després venen als turistes allà. Tot és molt barat i tot es repeteix en una filera de passadissos que sembla no acabar mai.

Cansades fem marxa enrere i després de dinar, anem al Wat Pho, un dels temples més antics de la ciutat, on descansa un Buda de 46 metres. El lloc em sembla fascinant, és un dels primer temples que veig de prop i el trobo preciós. El recinte està tot ple de petits budes daurats, potser centenars, i stupes amb motius vegetals.

Stupes amb motius vegetals

Evita acompanyada de budes

M'agraden molts els guardians de pedra

El gran Buda reclinat, així l’anomenen, jau dins un dels edificis, gairebé n’ocupa tot l’espai. Quan entres et sorprèn el cap gegant, amb els seus cabells arrissats, i mentre vas caminant t’adones també de les grans dimensions dels peus, on hi ha unes filigranes fetes amb nacre o mareperla. Pobre Buda, no es pot girar, sort que té on mirar, totes les parets i sostres estan plens de dibuixos pintats. El lloc em va agradar molt, tot i que l’Evita em va distreure bastant, m’hauria agradat estar-hi més en silenci, hi havia pocs turistes i es podia gaudir del lloc.

És molt més gran del que us sembla

Aquell vespre vaig arribar a l’alberg cansadíssima. Les primeres nits em venien al cap mil pensaments i em costava dormir, sumat al moviment que hi ha en una habitació compartida, i el fet d’estar tantes hores fent l’esforç de parlar i entendre l’anglès, que no domino, em va esgotar. Em va agradar moltíssim conèixer gent i compartir excursions i experiències, tots em van aportar molt, però molta energia se me n’anava cap a ells. Vaig decidir que els següents dies me’ls agafaria més amb calma i amb més estones per mi sola. S’acostava el moment de fer la primera migració i tenia una mica de nervis a la panxa. Com que no havia pogut veure el gran mercat de Chatuchak, un dels mercats més grans del món, vaig decidir que el meu pròxim destí seria Amphawa i Mae Klong, uns pobles al sud de Bangkok amb uns mercats certament curiosos. Però aquesta ja és una altra història. Bangkok m’havia omplert de ganes i il·lusió pel viatge, crec que un troba en aquesta ciutat el que vulgui. A mi encara em podia oferir molt més, però ja hi tornaré més endavant. De moment guardo a la retina les seves aigües, els senyors que les transiten i el bell Wat Arun amb l’última llum del capvespre.

El primer dia d’un llarg viatge. Bangkok

És difícil d’explicar el que se sent el primer dia d’un llarg viatge. Emoció, por, nervis, il·lusió. Sentiments oposats que remouen cap un cantó i cap a l’altre, sense que jo en pugui governar el timó.  Alegria pel nou projecte que amb tanta il·lusió he preparat durant mesos; tristesa pels que es queden i que enyoraré; nervis davant la incertesa, a la qual no estic acostumada, i que podria tenir un nom molt més bonic que és la llibertat absoluta.

A punt de partir

A l'aeroport

Amb tot aquest caldo emocional arribo a Bangkok. Una ciutat que imaginava molt més calorosa i caòtica. Agafo l’skytrain, que gràcies a uns immensos ramals de formigó sobrevola els barris moderns de la ciutat. M’impressiona veure l’horitzó ple de gratacels de la ciutat i el tràfic a baix. Tinc la sensació d’estar en una pel·lícula futurista, a l’estil de Blade Runner, i començo a sentir l’aventura a les entranyes. Contenta baixo del tren i el barri que em rep no em sembla caòtic, com tants cops he sentit dir, més aviat sento que és un lloc molt ple de coses, però és un desordre que a mi no m’atabala. 

Primera imatge de Bangkok. A l'esquerra la via de l'skytrain

Hi ha molt de tot i molts detalls per observar: dentadures en una vitrina, estampetes del rei en una altra, una moto que em passa ràpid per un cantó, un home molt gros dormint davant una botiga d’estufes (estufes a 30 graus, és clar que dorm!), un autobús de color rosa, la gran via del tren volador ara sobre el meu cap, moltes iaietes tailandeses venent roba i enmig de tot això molt menjar: fideus, peixos, fruites i carns estranyes als meus ulls. Sento olors i pudors però no sé reconèixer d’on vénen. I així distreta i sense entrebancs arribo a la soi (petits carrerons que van a parar a un carrer més “gran”) on hi ha l’alberg. 

 

Soi Pradiphat 19

L’alberg és un lloc molt agradable i acollidor i durant una estona m’aferro a la seva calidesa. Decideixo que el dia següent ja aniré a veure “coses”, avui només vull instal·lar-me i passejar pel barri on sóc. Surto a mitja tarda a fer un vol, però no sé gaire cap on tirar. Em fa vergonya fer fotos a la gent, ja que vol dir mirar-los més estona, i simplement em passejo tímidament, intentant passar desapercebuda. La vida entre sois m’encurioseix, no m’atreveixo a entrar-hi però de reüll veig que fan vida al carrer, hi tenen els seus petits negocis, hi cuinen, hi seuen, hi tenen plantes i flors, són racons d’intimitat enmig del bullici. Al cap de poca estona torno a l’alberg amb la cua entre les cames, em sento estranya en aquest ambient: el famós xoc cultural potser.

Una dels milers de sois de Bangkok

Em sento perduda però crec que no és a Bangkok, sinó amb el meu desig de sentir el món, que no sé com encarar. No sé gaire què fer i em sento una mica sola i cansada. Parlar amb en Rafa i la meva germana em reconforta i al vespre decideixo fer l’esforç de sortir a sopar. Em passejo una estona per davant dels venedors de menjar ambulants, però les viandes que veig em fan respecte, no fan mala pinta però no reconec els ingredients. Finalment en un petit restaurant familiar m’animo a menjar un pad thai amb gambes i calamars, plat tailandès famós arreu. No estic segura de l’elecció però les noies que m’atenen, molt joves, em regalen somriures. Aquest petit gest dissipa tota la meva tensió. M’animo i somric també. El plat em sembla deliciós.

El meu primer pad thai

M’assec mirant a l’exterior, i mentre menjo observo el tràfic de la ciutat passar per davant meu. És un moment especial, em sento agraïda per haver arribat fins aquí i gairebé em cauen les llàgrimes. Quantes decisions importants he hagut de prendre per arribar a tastar aquest pad thai! Penso en el viatge que m’espera i no puc fer més que somriure. Torno a l’alberg feliç i per acabar bé el dia conec unes noies a l’habitació, dues xines que no entenen l’anglès, ni saben on és Barcelona, em fan molt riure i jo a elles també perquè faig gestos per tal que m’entenguin (reconec que faig una mica el pallasso per embolicar-ho més), i una belga, amb qui al dia següent recorreria la ciutat.

Fien, Su i Chanze

Un dia ple de contrastos i emocions fortes. Tinc clar que he d’aprendre a viatjar i m’he d’adaptar al meu nou hàbitat de “nòmada” i crec que el més difícil que tinc per davant en aquest camí és gestionar tantes emocions i sensacions. I d’això es tracta, que el món per bé i per mal no em deixi indiferent.