El primer dia d’un llarg viatge. Bangkok

És difícil d’explicar el que se sent el primer dia d’un llarg viatge. Emoció, por, nervis, il·lusió. Sentiments oposats que remouen cap un cantó i cap a l’altre, sense que jo en pugui governar el timó.  Alegria pel nou projecte que amb tanta il·lusió he preparat durant mesos; tristesa pels que es queden i que enyoraré; nervis davant la incertesa, a la qual no estic acostumada, i que podria tenir un nom molt més bonic que és la llibertat absoluta.

A punt de partir

A l'aeroport

Amb tot aquest caldo emocional arribo a Bangkok. Una ciutat que imaginava molt més calorosa i caòtica. Agafo l’skytrain, que gràcies a uns immensos ramals de formigó sobrevola els barris moderns de la ciutat. M’impressiona veure l’horitzó ple de gratacels de la ciutat i el tràfic a baix. Tinc la sensació d’estar en una pel·lícula futurista, a l’estil de Blade Runner, i començo a sentir l’aventura a les entranyes. Contenta baixo del tren i el barri que em rep no em sembla caòtic, com tants cops he sentit dir, més aviat sento que és un lloc molt ple de coses, però és un desordre que a mi no m’atabala. 

Primera imatge de Bangkok. A l'esquerra la via de l'skytrain

Hi ha molt de tot i molts detalls per observar: dentadures en una vitrina, estampetes del rei en una altra, una moto que em passa ràpid per un cantó, un home molt gros dormint davant una botiga d’estufes (estufes a 30 graus, és clar que dorm!), un autobús de color rosa, la gran via del tren volador ara sobre el meu cap, moltes iaietes tailandeses venent roba i enmig de tot això molt menjar: fideus, peixos, fruites i carns estranyes als meus ulls. Sento olors i pudors però no sé reconèixer d’on vénen. I així distreta i sense entrebancs arribo a la soi (petits carrerons que van a parar a un carrer més “gran”) on hi ha l’alberg. 

 

Soi Pradiphat 19

L’alberg és un lloc molt agradable i acollidor i durant una estona m’aferro a la seva calidesa. Decideixo que el dia següent ja aniré a veure “coses”, avui només vull instal·lar-me i passejar pel barri on sóc. Surto a mitja tarda a fer un vol, però no sé gaire cap on tirar. Em fa vergonya fer fotos a la gent, ja que vol dir mirar-los més estona, i simplement em passejo tímidament, intentant passar desapercebuda. La vida entre sois m’encurioseix, no m’atreveixo a entrar-hi però de reüll veig que fan vida al carrer, hi tenen els seus petits negocis, hi cuinen, hi seuen, hi tenen plantes i flors, són racons d’intimitat enmig del bullici. Al cap de poca estona torno a l’alberg amb la cua entre les cames, em sento estranya en aquest ambient: el famós xoc cultural potser.

Una dels milers de sois de Bangkok

Em sento perduda però crec que no és a Bangkok, sinó amb el meu desig de sentir el món, que no sé com encarar. No sé gaire què fer i em sento una mica sola i cansada. Parlar amb en Rafa i la meva germana em reconforta i al vespre decideixo fer l’esforç de sortir a sopar. Em passejo una estona per davant dels venedors de menjar ambulants, però les viandes que veig em fan respecte, no fan mala pinta però no reconec els ingredients. Finalment en un petit restaurant familiar m’animo a menjar un pad thai amb gambes i calamars, plat tailandès famós arreu. No estic segura de l’elecció però les noies que m’atenen, molt joves, em regalen somriures. Aquest petit gest dissipa tota la meva tensió. M’animo i somric també. El plat em sembla deliciós.

El meu primer pad thai

M’assec mirant a l’exterior, i mentre menjo observo el tràfic de la ciutat passar per davant meu. És un moment especial, em sento agraïda per haver arribat fins aquí i gairebé em cauen les llàgrimes. Quantes decisions importants he hagut de prendre per arribar a tastar aquest pad thai! Penso en el viatge que m’espera i no puc fer més que somriure. Torno a l’alberg feliç i per acabar bé el dia conec unes noies a l’habitació, dues xines que no entenen l’anglès, ni saben on és Barcelona, em fan molt riure i jo a elles també perquè faig gestos per tal que m’entenguin (reconec que faig una mica el pallasso per embolicar-ho més), i una belga, amb qui al dia següent recorreria la ciutat.

Fien, Su i Chanze

Un dia ple de contrastos i emocions fortes. Tinc clar que he d’aprendre a viatjar i m’he d’adaptar al meu nou hàbitat de “nòmada” i crec que el més difícil que tinc per davant en aquest camí és gestionar tantes emocions i sensacions. I d’això es tracta, que el món per bé i per mal no em deixi indiferent.